Vilanova de Bellpuig - Revista satírica que surt quan pot

dimecres, 4 de juliol del 2007

POSTALS D'ESTIU (1): L'etern lament del pagès


L'ETERN LAMENT DEL PAGÈS


És un símptoma inequívoc de l'adveniment estival: els pagesos comencen a plorar més que en cap altra època de l'any. Porten mesos preparant-se, assajant l'àrdua tasca del somiqueig i quan arriba l'hora de la veritat, talment com un recital de fi de curs, fan gala de les capacitats adherents als treballadors del gremi i interpreten amb afany un acurat estat de letargia tràgico-shakespeariana.


I és que ha arribat l'hora de recollir els fruits de la terra! La terra que han anat cultivant durant l'any, comptant innombrables viatges entre la casa i el tros -amb la parada al bar de rigor-. El primer acte del lament pagesívol es dóna a l'hora de segar el blat i l'ordi, que sempre ragen menys que la passada temporada i, a més, cada any van més barats. De fet, si ens refiem per les dades transmeses per tradició oral de pares a fills, el preu del cereal no ha deixat de baixar des del segle XVII. També comença la recol·lecta de la fruita: nectarines, préssecs i peres primer, i les pomes després. Fent cas al pagès, el fet de poder mossegar una poma és poc menys que un miracle!, els déus s'han conjurat i els astres s'han alineat perquè aquella golden hagi sobreviscut als terribles perills que l'han sotjat: primer les gelades; més endavant la inevitable pedregada de juny; després, el fruit que -inexplicablement- ha sobreviscut està apomat i s'ha d'aclarir; i, per acabar-ho d'adobar, al jove desmenjat que ha hagut de llogar el pagès li cauen a terra tres pomes de cada dues!


I no parlem de les cebes! Ja és ben cert que les cebes fan plorar a la cuina, però quin poden lacrimogen no deuen tindre quan, de terra estant mateix, són capaces de fer plorar al pagès! Trist destí, el de la ceba: pel teu poc pes fas plorar l'amo abans de ser arrancada; pel teu poc preu el fas plorar mentre vius oprimida al magatzem; quan et passen cruelment pel ganivet fas plorar al teu propi botxí; i, en el teu traspàs, fas plorar a qui et menja i al del costat, que haurà d'aguantar-li l'alè les tres pròximes hores.


I així, entre blats, peres i cebes, s'escolen les llàgrimes estivals del pagès rubricant el ser d'una professió que és i ha estat ànima, història i vida de les nostres contrades.